Es desconeix amb exactitud quan va obrir, tot i que el veïnat més veterà defensa que la Bodega Saltó sempre ha estat al mateix lloc. La notícia més antiga que tenim data de 1929, un anunci publicat al diari ‘El Diluvio’ que deia així: ‘Se desea un chico para reparto de vinos, de 14 años. Calle Blesa, 36′. Llavors, a la mateixa finca vivia José Muñagorri Cenitagoya, un torero retirat que era el propietari de la Taberna Vasca, a la plaça Reial. En aquella època es tractava d’un dels establiments més famosos de la ciutat, gràcies a la seva cuina i a reunir concorregudes tertúlies taurines, i de pelotaris.
La Bodega Saltó sempre va ser un negoci modest, dedicat a la venda de vi a granel en un barri treballador arrecerat sota Montjuïc. Hi anaven els veïns i les veïnes dels voltants amb les garrafes, o a fer la cervesa amb unes olives. Aquesta mena de botigues van ser molt populars, a les barriades obreres n’hi havia una a cada cantonada. Però en la dècada dels noranta ja estaven obsoletes, i la gent comprava la beguda en altres llocs. Així, la nit de Cap d’Any de 2001, el propietari de la Bodega Saltó estava a punt de jubilar-se. L’atzar va fer que dues persones entressin al local, a comprar una ampolla de cava. I en dir-los que plegava, la Lidia López i la seva parella llavors, el José Luís Canovas, van decidir quedar-se’l.
La nova decoració va ser obra de l’artista britànic Steven Forster que, aprofitant els elements més característics de l’establiment original, hi va incorporar el seu món excèntric i teatral, dotant-lo d’una forta personalitat. Després d’una intensa remodelació, el 17 de juny de 2002 s’inaugurava la Gran Bodega Saltó que coneixem. Un espai que ha esdevingut referència per a la ciutat, un dels indrets on s’han recuperat les velles bodegues per al públic jove, un dels comerços pioners en la revitalització del Poble Sec. I el degà dels bars del carrer Blai, convertit en la rambla del barri.
Amb la seva barreja de públics, els aperitius dominicals amenitzats amb música en viu, les nits de concerts, la decoració barroca i vitalista, els venerables tonells de les parets, el vermut d’aixeta i les tapes del mostrador, les col·leccions d’andròmines capricioses i els versos del ‘Carmina Burana’ inscrits a la barra, aquest és un lloc amb moltes coses per mirar, on topar amb les històries més insòlites, i recuperar el ritme pausat dels antics cellers de barri per conversar una estona.
Xavier Theros